Etiquetas

sábado, 17 de noviembre de 2012

Carrer de Teixidors

Carrer de Teixidors desde la Plaza de la Sang
Vista del Passeig de Baix la Vila.
El carrer Teixidors de l'Alcora, sempre ha tingut per amí un cert encant, tal vegada per el seu mon, que fa referencia a un ofici aliè als habituals en aquest poble. Ix de la plaça la Sang enfilant en direcció nord-est amb una xicoteta pendent buscant la sequia major, aleshores soterrada, aixi nos porte al començament del passeig de Baix la Vila, es un carrer ample comparat en els del seu entorn, les cases de la dreta construïdes en damunt de les roques amb una gran alçada sobre el passeig, son junt a les de la plaça la Sang i carrer de la Sala (hui Venerable Cura Beltran), un dels icones que més identifiquen a l'Alcora. A l'esquerra en una magnifica casa construïda pels “senyorets de Brígida” al principi del segle XX, reformada en els anys vint per En Agustí Nomdedeu, des l'any1.994 se allotja el Museu de Ceràmica de L'Alcora, que ha segut ampliat en la construcció de un magnific edifici inaugurat en el any 2,011.

miércoles, 3 de octubre de 2012

martes, 25 de septiembre de 2012

¿Qué regar, patatas o naranjos? Un gran dilema en l’Alcora de 1.953.



A lo largo del tiempo han ido cambiando el valor dado a los recursos naturales, en la actualidad y dada la situación de abandono por falta de rentabilidad de la huerta que riega del pantano de l’Alcora, seria impensable que se produjera un enfrentamiento en la localidad sobre que tipo de cultivo habría que regar con la escasa agua disponible.
El agua aunque sigue siendo en nuestro entorno un bien precioso y escaso, ya no es determinante para la subsistencia, esto no fue así incluso en épocas recientes, pues la perdida de un cultivo por falta de riego reportaba serias dificultades  e incluso el que algunas personas pasaran hambre.

sábado, 15 de septiembre de 2012

La caseta de les Bruixes

En homenatge a tots els que com jo foren xiquets treballadors en aquella Espanya que despertava daquella desolació en que l'havia deixat la intransigència.

Treballadors del pintadó de la Tilesa en 1.961
    La muntanya era el seu lloc de jocs. El poble s’assentava sota d'ella, abraçant-la amb els nous barris que creixien al mateix temps que ells. La seua edat era al voltant dels tretze anys. Com era costum pron-te deixarien d’acudir a l’escola i es posarien a treballar. El desenvolupament del sector tauleller feia que els xiquets, encara que no tingueren l'edat legal pera treballar, foren empleats a les fàbriques, per l'interés dels empresaris, la necessitat dels pares i la permissibilitat de les autoritats.
L'Alcora en el anys de 1950, es poden veure les primeres
construccion als barris nous, abraçant la muntanya

 Aquell seria l'últim estiu en què les seues escapades per la muntanya, portarien de cap a les seues mares, sempre preocupades per si algú caiguera d’algun dels penya-segats. En ells es trobaren dos sentiments ta mateixa encontrats, per una part anar a treballar suposava poder disposar d’uns poc més diners que els permetria poder anar al cine quant tingueren ganes i inclús anar a berenar alguna vesprada al trinquet i veure alguna partida de pilota entre els més famosos jugadors del poble. Per altra havien sentit contar als amics majors, les experiències dels primers dies de treball i de la poca consideració que els companys tenien en els xiquets treballadors. Així com la duresa del treball i la monotonia i llarguesa de la jornada.

Construcció dels masest en la besant de la muntanya
Endarrere, quedaven les fantasies forjades als voltams de les històries d’aventures apreses a les últimes pel·lícules que havien vist. Les guerres entre els barris, desenvolupades en la muntanya en aquelles espases de fusta i llances de canya que més d’una vegada ens havien costat alguna ferida amb la consegüent amonestació per part dels pares i fins tot d’alguna autoritat.

Parets de pedra seca, per a sostindre la poca terra
en les vessant de la muntanya. De vegades son mes
altes les parets, que amples els bancalets
La muntanya no en tenia per a ells cap de secret, l'havien trapixada tota i en totes les direccions i besants, sabien de tots els raconets, i fins a tot, quasi coneixien tots els xicotets bancals que aprofitant l'escassa terra sostinguda per aquelles parets de pedra seca, donaven suport a aquells ametlers retorçats i quasi sec que malauradament feien un xicotet grapat d’ametles. Els garrofers no ens havien recuperat encara d’aquella gelada tan comentada de l’any cinquanta-sis, i ensenyaven les seues branques seques que a poc a poc anaven sent tallades per a proporcionar una mica de calor a aquells nous veïns vinguts de tots els llocs d’Espanya a l'ombra del desenvolupament industrial.

Carrer Grangel Girona, a l'esquerra se pot veure
unes cases contruides ens anys 50-60 del
segle passat.
        La pedrera, on temps abans s’havia tret la pedra per fer l'escola, era una paret escalonada, i un amuntegament de pedres més o menys grosses que havien sigut rebutjades per no ser de la qualitat requerida. Ja per a aquells temps la major part d’aquelles pedres havien estat retirades per a ser aprofitades en la construcció de les noves cases, aquelles que els mateixos treballadors a poc a poc “fora hores” després de la dura jornada a les fàbriques havien anat alçant. Allí en la pedrera, havien tingut una gran batalla amb la banda de la plaça principal quan encimbellats en els escalons de la pedrera els havien fet fugir a pedra neta, tant com els cristians havien fet als moros en Covadonga, segons els contava el mestre.  

         Malgrat l'escassesa de bens material, no faltava la imaginació i moltes vesprades consumien el tems contant històries sobre bruixes i tota mena d’animals fantàstics, que en un passat no molt llunyà havien fet grans destorces entre els habitants del poble.

L' Alcora ens el anays 30 del segle passat, al fons en  la
muntanya, on sols es poden vore les garroferes, no en
 havia res de malea.
Hi havia en una part de la muntanya, en una paret de pedra seca, que era part d’una xicoteta escalonada de bancal-est, que encara en aquells temps esbaten conreats, una xicoteta obertura formant un diminut espai semblant a una cova, no se sabia bé si fora la imaginació d’algú dels companys o perquè es diguera així per tot hom, el cas és que l’anomenaren la “caseta de les bruixes”, estaven tan segurs de què ho era, que mai ens arrimaren a ella i si alguna vegada, per anar més aviat, ens haguera convingut passar pel ban-calet de la caseta, no ho feien, donaven un rodeig per no passar-li per enfront.
Zona de la muntanya on estava la caseta de les Bruixes.
Eo que queda de la caseta de les Bruixes.
Un dia, quan algú dels companys majors havia complit ja els dotze anys els van fer l'ànim, era l'únic tros de muntanya que encara no havien xafat, així és que a poc a poc es van anar acosta’n a la caseta, a l’arribar enfront van veure que les bruixes, si en algun temps havien estat allí, ja no n’eren i deduïren que no era probable que tornaren a habitar aquell xicotet espai a on no cabien tres d'ells ajupits, així que el que calia fer era oblidar les bruixes i palar d’altres coses. Dins de la caseta, assentats en la banca-eta de pedra que la rodejava ens posaren a parlar de les mil i una coses que ens interessava per aquells temps, i acabarem discutint sobre l’edat de Joselito, alguns diem que tenia els mateixos anys que ells i altres opinaven que ara molt més major i que no el deixaven creixé donant-li injeccions i pastilles, així que acabaren cantant les seues cançons amb un revolt de gorgollejos a quin més desafinat. Segur que de quedar per allí algun esperit de les bruixes en escoltant-los deguera fugir a tot corre, fent el propòsit, de no tornar a aquella caseta per si ens tornava a encontrar amb ells.



Panoramica de l'Alcora desde la caseta de les Bruixes,
En prime pla el barri de Sant Viçent , un dels barris
que es formaren els anys de 1950/1960.
 Baixant cap al poble la conversa derivà en allò que era para ells la major novetat, en unes setmanes caldrà que vagen a treballar a la fàbrica, així que entre la incertesa i l’esperança, va anant passant aquells últims dies d’aquell que seria el últim estiu de la seua truncada infantesa.


.

viernes, 31 de agosto de 2012

Curiosidades en los protocolos notariales siglo XIX.


Con motivo de un trabajo sobre la evolución demográfica de l’Alcora en el siglo XIX,  realice una investigación en los protocolos notariales depositados en el Archivo del Museo de la Cerámica de l’Alcora (en la actualidad en el Archivo Histórico del Ayuntamiento de l’Alcora), en un principio mi investigación se centraba en estudiar las escrituras de compra-venta de bienes rústicos, a fin de determinar si había existido una concentración de la propiedad de la tierra, que hubiese forzado la emigración masiva de los desposeídos al no poder subsistir. Mi sorpresa fue grande al comprobar la rica información que sobre la vida cotidiana de las gentes se podía obtener con el estudio de los protocolos y decidí hacer una relación de todos los documentos que contenían, con una pequeña explicación de los mismos.
De las múltiples historias que se pueden extraer de dichos protocolos me he permitido relatar tres en este artículo, las cuales me parecen interesentes y curiosas, sobre todo vistas desde mentalidad actual.

viernes, 8 de junio de 2012

Un mercado desde 1.306


La constancia mas antigua que poseemos sobre la celebración del mercado del miércoles en l’Alcora, es el otorgamiento por Jaime II de Aragón  a petición de Juan Jiménez de Urrea de la autorización para la celebración de dicho mercado el día 4 de mayo de 1.306, cinco meses después de la concesión de la Carta Puebla.

viernes, 4 de mayo de 2012

Dia de la Dobla


He publicat una nova entra en el “Blog de Antropologia de la Universitat pera Major”
amb en titul “Dia de la Dobla” aquest es el enllaç.

martes, 20 de marzo de 2012

Cerámica de l'Alcora en museos.



Hablar de l’Alcora no es posible sin  hacer referencia a lo que fue su principal actividad en los siglos XVIII y XIX, la fabricación de loza y cerámica, pues su historia esta ligada a la existencia de la Real Fábrica de Loza y Porcelana fundada por el IX Conde de Aranda en dicha población.

martes, 6 de marzo de 2012

Vesprades de cinema.


Als anys seixanta del passat segle en l’Alcora era habitual que entre setmana, en les dos sales de
Cinema Astoria.
cine que havien en la localitat se feren dos sessions de cinema, una el dimarts i el altra el dijous, en aquestes sessions es solien projectar dues pel·lícules, la primera solia ser una pel·lícula espanyola en blanc i negre, que nosaltres en aquell temps consideraven con de relleu, la clàssica “espanyolà”, que probablement el propietari de local era  obligat a projectar per exigències de la distribuïdora, i de segona una de vaquers e indis,  de pirates o soldats americans massacrant  a japonesos o passejant-se ufans per els camps italians  regalant xiclets a un grapat de  nois de cara bruta, totes en “tecnicolor”  e interpretades per excel·lents actors i actrius.

sábado, 14 de enero de 2012

Tercera Guerra Carlista (Aciones en l'Alcora)





La “Tercera Guerra Carlista” fue una guerra civil acontecida en España entre los años 1872- 1876. Tras la primera Guerra Carlista, la evolución política de España propicio, que los ideales tradicionalistas representados por los carlistas, siguieran latentes en una parte importante de las capas populares españolas, sobre todo en el país Vasco Navarro, Cataluña, Aragón y Valencia.

jueves, 5 de enero de 2012